L'art de la Poliorcètica o de com atacar i defensar una plaça forta

Vista de la façana del Castell de Rei de Lleida

La poliorcètica és l'art -desenvolupat per la enginyeria militar- que permet atacar i defensar una plaça forta contra atacs mitjançant elements constructius i altres disposicions relacionades amb l'espai. La manifestació més clara de la poliorcètica és l'emmurallament o construcció d'una muralla, però també s'hi compta els fossats, l'aturonament, la caserna, la sagrera, etcètera.

                 Detall del Plànol anònim del Setge de la ciutat de Lleida. Arxiu Marburg (Hessen/Alemanya).

Les fortificacions del segle XVII i del segle XVIII continuen evolucionant cap a grans edificacions, amb capacitat per a allotjar-hi molts soldats. Les defenses de les ciutats s’adaptaren a les noves condicions, amb la construcció de baluards. A l’inici del segle XVIII, Sébastien Le Prestre de Vauban sistematitzà els principis del setge regular i sistemàtic, amb blocatge, selecció del punt d’atac, construcció de mines i trinxeres, etc. Les muralles adopten formes estrellades, per tal que els panys de muralla sigui menys vulnerables als atacs. Els assetjats es defensaven efectuant sortides i contramines. Un setge sistemàtic féu caure Lleida (1707) i Barcelona (1714).

La Coronela, una milícia ciutadana

La Coronela era una força armada que tradicionalment s’organitzava a Lleida i a altres ciutats catalanes en temps de conflicte. Hereva de l’antiga host dissolta pels borbònics, estava formada per individus dels gremis i comandada per un coronel, que era el conseller en cap de la ciutat. El paer en cap era la persona que assumia el comandament de la tropa a la ciutat de Lleida amb el rang de coronel. El 1705, la ciutat va organitzar la Coronela, en aquell cas, però, per defensar-se dels rebels austriacistes.

En el cas del setge de 1707, la força armada lleidatana desplegada la componien fins a 800 homes, sense tenir en compte els eclesiàstics que també van ser armats. El Coronel va ser el paer en cap Aleix de Segarra, amb el sergent major Dídac Pallarés.

La resta, fins als mil miquelets, eren de tres companyies del Regiment Desvalls i diverses companyies de milícies de Verdú, Arbeca, Bellpuig, Cervera, Agramunt i Linyola.

Els Miquelets

L’exèrcit austriacista destacat a la ciutat de Lleida durant el setge de 1707 va rebre el suport d’aproximadament 1.000 miquelets. Membres d’una milícia especial de caràcter mercenari o, alguns cops, voluntari, reclutada per diputacions o juntes de guerra dels Països Catalans per tal d’efectuar accions especials o de reforçar les tropes regulars.

“ La paraula <<Miquelet>> és un simple diminutiu del nom propi Miquel. L’origen potser ve de la diada de Sant Miquel, que tradicionalment marca l’inici del contracte dels segadors. Aquells qui no trobaven feina a la sega buscaven qualsevol alternativa, com allistar-se a l’exèrcit francès o a l’espanyol. Si els francesos tenien alguna guerra amb els protestants del sud, per exemple, els seus oficials pagadors corrien a reclutar miquelets. Rebutjaven amb vehemència l’uniforme i el calçat de l’exèrcit que els contractava i, fins i tot, combatien amb les seves pròpies armes. Els comandaments francesos i espanyols els tenien per animals sense disciplina, mig salvatges, tan imprevisibles com individualistes, cosa que no impedia que apreciessin les seves virtuts guerreres. En qualitat d’infanteria lleugera no tenien igual. Excel·lents en la lluita al bosc i com a franctiradors, sempre arriscats a l’avantguarda dels exèrcits i assolant les terres de l’enemic. <<Les miquelets on fait des merveilles>>, testificava l’oficialitat francesa. Per això no dubtaven a contractar-ne tants com podien: costaven la meitat que una unitat professional i eren el doble d’efectius.”

               Fragment de la novel·la VICTUS. Barcelona 1714, d’Albert Sánchez Piñol

Per a més informació consulta la web de MIQUELETS DE CATALUNYA

Lleida, la ciutat captiva. 1707-1714. Proposta didàctica per al Tricenenari